De que vol ser Olvan referent?

Tothom, ja sigui entitat, empresa, país o persona, ha de tenir un projecte ambiciós a llarg plaç. Ha de voler ser referent d’alguna cosa. Ha d’aspirar a que se’l conegui per quelcom concret. Quelcom que el diferencii de la resta i que li doni aquest tret diferencial. Alló amb el que el relacionaran quant s’esmenti. El que l’esperonarà dia a dia a seguir treballant, a millorar, a no decaure, a no deixar-se emportar, a lluitar, a estar orgullós de si mateix, a buscar quelcom millor per els que vinguin darrera. Aquell objectiu que estar per d’amunt dels objectius immediats, quotidians i bàsics. Això no es quelcom que s’aconsegueixi en uns anys, sinó que la majoria de vegades requereix l’esforç de tota una vida o el treball de diverses generacions.

Des de la vessant cultural crec que ja tenim uns bons fonaments amb la Festa de Sant Sebastià. Una bona imatge de marca i un referent a la comarca perquè al seu voltant es pugui desenvolupar un projecte cultural mes ambiciós. Cal, això si, seguir treballant per fer cada any una festa millor i que tingui un impacte més gran a la comarca i rodalies. Cal també definir quins objectius cultural a llarg plaç es volen assolir. Quin contingut addicional a la festa es vol donar, i any rera any anar fent passes endavant; poder passes petites però passes.

En qualsevol cas, jo volia parlar d’un objectiu complementari a aquest. D’un referent que serveixi per dinamitzar el poble des de un altre vessant. Una vessant més actual, més nova, més lligat potser amb les noves tecnologies o amb les noves maneres de comunicació o de relacionar-se del mon modern. Alguna cosa novedosa a la comarca. Quelcom que pugui ser l’embrió de un nou motor de desenvolupament i dinamisme per el poble. Que pugui atraure gent nova i en un futur no massa llunya, perquè no, a grups o empreses interessades en les noves tecnologies i àrees de desenvolupament. Que pugui engrescar els nostres joves i els nous emprenedors a fer coses noves i diferents. A INNOVAR!!.

En general i tant en la vessant professional como d’esbarjo, veig el jovent i el poble interessats en fer el mateix que es feia fa 30 anys.  Crec però que estem en un moment més que òptim per fer coses diferents. Per endegar un nou project col·lectiu. Tenim vies de comunicació modernes, un nou polígon industrial que pot atraure nous inversors i molta gent nova ja que el poble està creixent. Per altra banda, la resta de la comarca està centrada en el turisme i les activitats tradicionals. Que mes volem!!.

Perquè no intentem ser diferents?. Perquè no pensem mes enllà d’on arriben a pensar els altres?. Perquè no pensem en un project comú de desenvolupament per el poble? És clar que això requerirà un esforç col·lectiu important. Esforç no tant intel·lectual com de cohesió i re-agrupament. Esforç per deixar de banda els interessos i les rancúnies personals o partidistes. A pensar més en el que ens uneix que en el que ens separa. Esforç a deixar de veure fantasmes i persecucions a tot arreu. A aprendre a mirà endavant. A entendre que si fas una passa endavant, quant et vulguin fer recular ja no seràs on pensaven que eres. Esforç en deixar de mirar que fan els els altres i pensar en nosaltres. A pensar en com avançar i no en evitar com se mogut. Estem tots disposats a fer l’esforç de treballar plegats sense complexos i sense condicions?. Volem un poble millor o només volem estar millor al poble?.

Bé, poder cal que ens preguem uns dies per reflexionar al respecte. Si en realitat volem buscar un referent nou per el poble, crec que faltarà un ingredient més a la barreja. Qui liderarà el projecte? Qui pot encapçalar l’inici de la transformació?. Qui i com es pot aglutinar les diferents corrents i grups?. Jo ho tinc clar, però deixo aquesta qüestió per un proper article. Ara cal reflexionar sobre si volem quelcom diferent i novedos per el poble, o volem seguir amb el que ens sentim confortables i fa sentir confortables als altres: fer les mateixes coses que ells i pensar com ells.

 
“¡¡PIENSA EN GRANDE PARA SER GRANDE!!”

El Episodio (Pablo Neruda)

Sonata crítica, “El Episodio” (Pablo Neruda)

Los que pusimos el alma en la piedra,
en el hierro, en la dura disciplina,
allí vivimos sólo por amor
y ya se sabe que nos desangramos
cuando la estrella fue tergiversada
por la luna sombría del eclipse.
Ahora veréis qué somos y pensamos.
Ahora veréis qué somos y seremos.

Somos la plata pura de la tierra,
el verdadero mineral del hombre.
encarnamos el mar que continúa,
la fortificación de la esperanza:
un minuto de sombra no nos ciega:
con ninguna agonía moriremos.

On son elles?

Recordo una etapa del poble bastant activa en tot el referent a actes i esdeveniments, en la que em va sorprendre l’activitat de dues noies. Sorprendre per actives, dedicades i per la seva amabilitat i saber estar. Mai els hi vaig sentir una queixa o un retret dels seus llavis i sempre les veia disposades a ajudar. Realment em van sorprendre molt positivament. Em refereixo, és clar, a las dues filles del Parada. Pel poc que se d’elles em consta que en el seu dia a dia son també un reflex del que deia abans. Unes gran treballadores, sanes d’esperit i, el que es més important, amb un cor que no els hi cap al pit; han sortit a la seva mare. No sento mai parlar d’elles, això a Olvan sempre es un bon senyal!, i el poc que sento, ho sento de gent de fora que sol agrair o remarcar alguna de les seves bones accions. El que em sobta es que no les veig que formin part de la comissió de festes ni dels moviments associatius del poble. Perquè?. Perquè dues noies tant sanes i amb aquesta gran vocació per als altres i de col·laboració no es senten animades a forma part d’aquests grups i moviments?. Perquè aquests grups i moviments no busquen sumar mes i mes gent per ser realment un conjunt realment representatiu de tot el poble?. No vull dir amb això que ningú tingui la culpa de la situació. Nomes vull posar de relleu la situació com a reflexió per a tothom. El qui val val, i seria bo que els que valen estiguin on el poble els necessita. Que voleu que os digui, a mi aquestes noies m’agraden i m’agrada molt com son. Crec sincerament que al poble li aniria molt be que ni haguessin unes quantes mes com elles i es sentissin animades i motivades per col·laborar i treballar per el poble conjuntament amb els moviments i grups existents. S’ha de buscar SUMAR. RESTAR es fàcil i requereix poc esforç i sacrifici.

“¡¡PIENSA EN GRANDE PARA SER GRANDE!!” (Vicente Chanzá)

L’aparellador municipal i el seu sobtat canvi de criteri

Fa uns dies ja vaig fer referència en el meu article sobre l’estat dels carrers del poble, a l’actuació del aparellador municipal durant els darrers anys. Jo recordo el Sr. Lozano com una persona molt estricta en les seves decisions. Ara, i arrel del article sobre l’estat dels carrers, he donat una ullada a les darreres actuacions urbanístiques del poble i la veritat es que m’he preguntat si poder hi ha un nou aparellador municipal. Veien el que està fent en els darrers anys i el que deixava fer abans, mes ben dit el que NO deixava fer, realment ha de ser un altre persona. Si realment es la mateixa, el pobre ha de patir algun trastorn de personalitat greu. Sinó, no es pot entendre que els seus criteris hagin canviat tant. Bé, prefereixo pensar que te un problema de salut a que hi han altres raons de més pes, sobre tot per la butxaca, que tinguin quelcom a veure amb el canvi de criteri. Abans per 5 centímetres mes de balconada, per voler engrandir una finestra o per voler fer unes millores minses en una casa de pagès, et parava les obres, no et donava el permís o et tenia un any discutint. Ara sembla que el centímetres s’han convertit en metres i ja no ve d’un parell de pams o metres. A totes les ciutats i pobles es pren terreny a la via de circulació en favor del la vorera i els vianants, però a Olvan anem enrere com el crancs. Al carrer que va de la plaça de l’església al Ajuntament, on farien falta unes voreres ben amples per permetre que la gent gran pugui anar al nou dispensari sense entrebancs, es on la vorera es més estreta. El que es més greu però, es que s’ha renunciat a poder-la fer mes ample en el futur. En lloc de fer recular el nou edifici 1 o 2 metres, com es va fer a tants altres llocs del poble en el passat, com exemple a la carretera d’entrada al poble o al carre de les escoles, s’ha deixat mantenir la línia existent a la nova edificació i ara queda una vorera de 1 metre i escaig d’ample, on dos persones grans de costat no hi caben. Al carrer de Berga, on s’estan fen unes cases noves, també ha permès mantenir la línia antiga de cases i renunciar a tenir un carrer més ample i unes bones voreres. Perquè al carrer de les escoles va fer retirar la línia de construcció 2 metres i ara a les noves construccions no, sent els dos casos similars? Perquè permet que hi hagin obres que prioritzin els interessos del constructor vers els interessos del vianants?. L’obra del carrer de Berga fa mesos que te el carrer quasi tallat i en un estat deplorable. Cap persona gran pot passejar per aquell indret, quant es evident que es podria haver prioritzat aquesta part de l’obra per alliberar el carrer en un plaç curt de temps, però és clar, amb un cost superior per el constructor. Ja en el passat va permetre que en el mateix indret la canonada de la claveguera estigues rebentada i oberta durant no menys de 9 mesos amb el pertinent perill per la salut publica: rates, vessament d’aigües residuals, males olors, etc. Perquè dona el permís d’habitabilitat als edificis quant el carrer estar encara sense arranjar?. A les adossades del carrer de les escoles fa ja dos anys que hi viuen i el carrer estar encara sense arranjar. Perquè dona llum verda al pla del Ateneu quant es mes que evident que es perjudica immensament mes a un veí que te un petit camp?. Perquè permet que es faci un canvi a la normativa urbanística municipal per poder fer legal la construcció d’un xalet de Cal Rafael de recent construcció que no s’adequava a les normes del pla municipal?. Com es que tant estricte com era, hagi permès fer una construcció a sota la fabrica de cal barraquetes al costat del rec? Estic quasi segur que si algú altre demanar fer la mateixa construcció a un camp seu, la resposta serà NO; si mes no el temps donarà la raó a un o altre. Bé, crec que el canvi de criteri es evident i que les decisions preses son més que qüestionables. Suportarien las darreres obres i decisions urbanístiques una auditoria? Perquè el nou consistori no pren la iniciativa i demana una avaluació externa? Son poder ells també part d’aquestes decisions?. Perquè tenen por?. Perquè no hi fiquen ma i acaben d’una vegada per totes amb el desgavell urbanístic dels últims anys?. Perquè el grups d’opinió no fan d’això també un tema d’interès prioritari per el poble?. Poder perquè un es parent del constructor, l’altre amic del propietari, el tercer hi treballa, i els altres perquè ells no tenen opinió, d’això ja s’encarreguen els primers, i ells el que volen es divertir-se?. Opinió es compromís i el compromís ni es divertit ni es agraït i no entén de parents ni amics. Consistori i grups d’opinió, si us plau, ja es hora de rentar la roba bruta i deixar les coses clares i netes al respecte dels temes urbanístics. I per ultim i per caritat, porteu l’aparellador a un bon psiquiatra que li tracti el seu trastorn de personalitat!!

“ANTES MORIR DE PIE QUE VIVIR DE RODILLAS”

“Todo lo que se ignora se desprecia” (Antonio Machado)

“Todo necio confunde valor y precio” (Antonio Machado)

El més social i el menys escoltat

Olvan es un poble petit i som quatre gats. El que més em sobte es que sent tant pocs no ens escoltem els uns als altres. Tothom es vol escoltar només a ell mateix. Perquè no deixem de xerrar, obrim les orelles, escoltem i intentem aprendre dels altres?. Tothom s’omple la boca de la seva vocació esquerrana i social. Assemblees, pamflets, mobilitzacions veïnals, associacions, manifestos. Molt de soroll però malauradament poques nous. En el fons, moltes paraules i molt pocs fets. Hi ha però una persona que sempre té en les seves paraules els altres i per aquest motiu més d’una vegada l’he sentit criticat. Si, si, criticat perquè parla dels que no volem veure ni sentir, dels que no tenen res. Perquè critica els que tenen molt i no pensen en els altres. Criticat perquè parla d’aquestes coses a l’església. Si, si, del mossèn parlo. De mossèn Urbici. Les poques vegades que l’he sentit sempre m’han sorprès dues coses. La primera que el sermó el porta preparat. Serà millor o pitjor, ens podrà agradar més o menys, però sempre porta un parell de fulls manuscrits. Que fàcil seria xerrar i improvisar 5 minuts sobre la lectura del diumenge sabent que només l’escoltaran una dotzena de persones mal contades. Doncs no, siguin una dotzena o mitja, ell sempre porta el sermó preparat com si tot el poble estigues present. La segona, que mai hi falta una espurna de crítica social. De posar de relleu que som uns afortunats. De demanar per els que no tenen res. De fer-nos veure que qui menys té es qui menys demana. Que hauríem de pensar més en els afamats, el pobres, els immigrants, els malalts, els iaios, els que estan sols, els qui no demanen, els qui no es queixen, els que pateixen. Perquè no deixem un dia de xerrar i anem a escoltar? Perquè no deixem un dia de fer assemblees i anar a la reunió de la associació i anem a escoltar? Perquè no deixem un dia de publicar l’article independentista i de la creuada contra l’espanyolisme i publiquem el sermó del mossèn?…. Poder perquè ens adonarem que no fem res realment important? Important per els altres és clar!. Poder perquè serà massa evident que si no fem res no passa res? Que res del que fem te realment cap transcendència?. Que ningú ens trobarà a faltar?. Poder perquè serà massa evident que el que hem de fer es el que NO fem? Be, jo si que he de reconèixer que si fes el que sol dir el mossèn en els seus sermons, em sentiria molt mes bé. Els altres, poder que deixin algun dissabte de fer que solen fer i que vagin a escoltar. No per parlar mes s’és mes d’esquerres. Menys soroll i mes nous!!

Miguel Hernández, “Viento del Pueblo” (1936-1937)

PASIONARIA (Viento del Pueblo)

Moriré como el pájaro: cantando,
penetrado de pluma y entereza,
sobre la duradera claridad de las cosas.
Cantando ha de cogerme el hoyo blando,
tendida el alma, vuelta la cabeza
hacia las hermosuras más hermosas.

Una mujer que es una estepa sola
habitada de aceros y criaturas,
sube de espuma y atraviesa de ola
por este municipio de hermosuras.

Dan ganas de besar los pies y la sonrisa
a esta herida española,
y aquel gesto que lleva de nación enlutada,
y aquella tierra que de pronto pisa
como si contuviera la tierra en la pisada.

Fuego la enciende, fuego la alimenta:
fuego que crece, quema y apasiona
desde el almendro en flor de su osamenta.
A sus pies, la ceniza más helada se encona.

Vasca de generosos yacimientos:
encina, piedra, vida, hierba noble,
naciste para dar dirección a los vientos,
naciste para ser esposa de algún roble.

Sólo los montes pueden sostenerte
grabada estás en tronco sensitivo,
esculpida en el sol de los viñedos.
El minero descubre por oírte y por verte
las sordas galerías del mineral cautivo,
y a través de la tierra les lleva hasta tus dedos.

Tus dedos y tus uñas fulgen como carbones,
amenazando fuego hasta a los astros
porque en mitad de la palabra pones
una sangre que deja fósforo entre sus rastros.

Claman tus brazos que hacen hasta espuma
al chocar contra el viento:
se desbordan tu pecho y tus arterias
porque tanta maleza se consuma,
porque tanto tormento,
porque tantas miserias.

Los herreros te cantan al son de la herrería,
Pasionaria el pastor escribe en la cayada
y el pescador a besos te dibuja en las velas.

Oscuro el mediodía,
la mujer redimida y agrandada,
naufragadas y heridas las gacelas
se reconocen al fulgor que envía
tu voz incandescente, manantial de candelas.

Quemando con el fuego de la cal abrasada,
hablando con la boca de los pozos mineros,
mujer, España, madre en infinito,
eres capaz de producir luceros,
eres capaz de arder de un solo grito.
Pierden maldad y sombra tigres y carceleros.

Por tu voz habla España la de las cordilleras,
la de los brazos pobres y explotados,
crecen los héroes llenos de palmeras
y mueren saludándote pilotos y soldados.

Oyéndore batir como cubierta
de meridianos, yunques y cigarras,
el varón español sale a su puerta
a sufrir recorriendo llanuras de guitarras.

Ardiendo quedarás enardecida
sobre el arco nublado del olvido,
sobre el tiempo que teme sobrepasar tu vida
y toca como un ciego, bajo un puente
de ceño envejecido,
un violín lastimado e impotente.

Tu cincelada fuerza lucirá eternamente,
fogosamente plena de destellos.
Y aquel que de la cárcel fue mordido
terminará su llanto en tus cabellos.

 

 

 

 

“Una pasionaria para Dolores” (Rafael Alberti)

¿Quién no la mira? Es la entraña
del pueblo cántabro y minera.
Tan hermosa como si uniera
tierra y cielo en toda España.

¿Quién no la escucha? De los llanos
sube su voz hasta las cumbres,
y son los hombres más hermanos
y más altas las muchedumbres.

¿Quién no la sigue? Nunca el viento
dio una bandera más pasión
ni ardió más grande un corazón
al par de un mismo pensamiento.

¿Quién no la quiere? No es la hermana,
la novia ni la compañera
Es algo más: la clase obrera,
madre del sol de la mañana.